I COMENTARI TENDÈNCIES HISTORIOGRÀFIQUES

1ER COMENTARI TENDÈNCIES HISTORIOGRÀFIQUES
LA CRISI DELS GRANS PARADIGMES I L’ESMICOLAMENT DE LA HISTÒRIA
1. L’afirmació que fer història consisteix en construir hipòtesis suficientment operatives per explicar el passat implica haver processat els canvis i nous plantejaments que la historiografia ha sofert, des del seu sorgiment a mitjans del segle XIX fins els nostres dies, d’una determinada forma.
Primerament la frase porta implícita la consideració de la història com una disciplina científica perquè assumeix la possibilitat d’obtenir hipòtesis explicatives suficientment argumentades que puguin donar resposta a les preguntes que es puguin plantejar. Aquesta pretensió de cientificitat ha estat un dels principal objectius de la historiografia des dels seus inicis. En aquell moment el corrent historicista va creure que havia trobat un mètode científic (anomenat mètode empírico-inductiu aplicat a la crítica dels documents), similar al emprat per les ciències naturals, que permetia arribar al coneixement del passat, assumint el supòsit ideològic, característic el pensament modern, que sosté que la capacitat humana és capaç de conèixer la veritat de les coses, supòsit que no es posà en qüestió fins els anys 1960’s-1970’s. Al llarg d’aquest període el problema de la historiografia voltà sobre la metodologia a emprar per assolir aquest objectiu, intentant ajustar-la a la concepció de ciència que predominà en cada moment.
Flexibilitzat el concepte de ciència, a inicis del segle XX, H. Berr i l’escola dels Annales, assumiren que sols era possible fer història interpretant les dades a la llum d’una teoria, la qual, a un nivell superior, es desenvoluparia en el marc del paradigma predominant en aquell moment i en aquella societat. També sorgiren grans models explicatius que permeteren apropar-se a la definició de ciència establerta per K. Popper, tals com el marxisme, l’estructuralisme o el funcionalisme.
Però els excessos de la comunitat dels historiadors per assolir l’estatus científic van donar lloc al sorgiment d’un corrent, que anà prenent força a partir dels anys 1960’s, el qual deixà de creure en una ciència de la història, el que va donar lloc a l’esmicolament de la disciplina i a l’abandonament de la pretensió de globalitat científica que s’havia imposat. Aquest corrent, influenciat pel gir lingüístic i el postmodernisme, es va veure reforçat en els seus supòsits per la crisi dels grans models de la història científica. Amb tot, els debats que es van originar majorment han restat en el camp de l’especulació filosòfica, mentre que la que seva incidència en el món de la historiografia no ha transcendit a l’àmbit epistemològic, tot i que a nivell pràctic la seva influència no es pot obviar per quan ha portat a replantejar el valor del llenguatge com a vehicle per assolir coneixement, a relativitzar els grans conceptes explicatius del passat, a revisar les perioditzacions utilitzades, a incorporar nous àmbits d’estudi i a reconsiderar el paper actiu i conscient dels diferents actors socials.
Fruit d’aquestes reflexions s’ha imposat la idea que per mitjà de la història el que s’obté és una imatge de la realitat, però no la seva reproducció i això és el que porta a parlar de la història com a constructora d’hipòtesis, les quals han de ser operatives perquè ens han de permetre treballar amb elles, el que implica que han de tenir uns arguments sòlids que permetin construir una estructura explicativa fonamentada i raonada que doni una significació coherent al tema objecte d’estudi.
Així mateix, el fet que la història s’hagi d’explicar es deu a que no disposa de teories de caràcter general per la seva gran complexitat. Tal com diu Thompson la història no sap de lleis ni de verbs regulars, el que porta inevitablement a tenir que utilitzar la narració com a via per a donar a conèixer el seu contingut, la qual esdevé la millor forma per exposar la complexitat i diversitat de la naturalesa humana i els seus fets. A més, permet organitzar la matèria segons l’ordre continu de la cronologia, procés pel qual la raó comprèn l’evolució dels esdeveniments. Tal com sosté P. Ruiz Torres, fins la segona Escola dels Annales van inventar un nou tipus de trama que conjugà temporalitats heterogènies i cronologies contradictòries per relacionar estructures, cicles i esdeveniments, en la seva intenció de fer una història total.

2. Una de les funcions que ha assumit la història, especialment rellevant al llarg del segle XIX, ha estat la de crear un passat comú a un poble o nació, conformant així unes identitats col·lectives que afavoriren la construcció dels estats-nació i sobre les que es recolzen encara els nacionalismes. Igualment ha dotat en cada moment de models de conducta i morals que servien els interessos de diferents esferes de poder.
Evidentment no ha de ser aquesta la funció de l’historiador, ja que, al servir interessos aliens a la professió, la desprestigia i la desposseeix de l’atribut més important que ha de tenir, que és l’aproximació més acurada possible al coneixement del passat, al qual només s’hi pot accedir prescindint d’objectius previs i d’idees preconcebudes.
Tampoc l’historiador ha d’assumir el punt de vista del propi país, perquè quin és aquest punt de vista, el dels governants? Els països són plurals i no existeix aquest punt de vista únic.
La funció de l’historiador tampoc és la de prendre partit en relació a res. La imparcialitat ha de ser una de les característiques que ha de pretendre. Aquest no és un jutge que hagi d’emetre judicis de valor sobre les actuacions dels actors del passat. La seva tasca és exposar els fet de la manera més objectiva i imparcial possible en base a uns arguments sòlids que ha d’extreure de la pròpia investigació a partir dels coneixements que té sobre el tema.
Amb tot, tots som conscients que el coneixement es dóna dins un context històric i cultural determinat i que no existeix un coneixement no mediat, però, tal com deia Pierre Vilar, cal que les dades trobades facin interrogar també sobre la validesa de la teoria a partir de la qual hem iniciat la nostra recerca.
La crisi de la historiografia que s’inicià als anys 1960’s-1970’s ha tingut incidències positives per a la història per quan ha relativitzat la certesa dels coneixements, a donat un nou valor al llenguatge, a ajudat a comprendre la complexitat del món i ha donat peu a revisar una història que ha estat feta, moltes vegades, a partir de categories del present i conceptes teòrics ideals que tenen poca aplicació real. El revisionisme, en aquest context, ha de permetre posar en evidència les manipulacions realitzades anteriorment, així com reforçar les teories establertes a partir d’una anàlisi intel·ligent, crítica i raonada.
La funció de l’historiador ha de ser la de aportar coneixements que ens ajudin a comprendre l’ésser humà en els diferents moments de la història i com s’ha arribat al moment present, funció per la qual la recerca de la veritat ha de ser absolutament necessària.