La nova història cultural, igual que la nova història política, són producte de la crisi de la historiografia que es va produir als anys seixanta del segle XX i que comportà canvis, sobretot de caire epistemològic, al produir-se un replantejament dels instruments intel·lectuals arrel d’una crisi de caire més general i per l’empenta del postmodernisme i el gir lingüístic, que feren aparèixer noves propostes d’enteniment d’allò històric.
El gir lingüístic, entès com una direcció presa per la filosofia que considera el llenguatge com a objecte principal d’estudi perquè entén que tots els problemes filosòfics poden ser reduïts, transferits, al problema central de l’existència, estructura i ús del llenguatge, i el postmodernisme, que considera que el que condiciona històricament a l’individu és el llenguatge, el qual té per funció interactuar entre els humans; junt amb la teoria crítica de la literatura i l’hermenèutica de la narració han tingut una notable influència en la concepció d’una nova història cultural a partir de l’assumpció per part d’aquests nous historiadors culturals que bona part del significat d’allò històric està contingut en el llenguatge.
Les expressions en el món de la història d’aquest viratge cultural han estat múltiples: microhistòria, història des de baix, història del quotidià, historia de les mentalitats, història cultural del social, desenvolupades en el marc d’esmicolament de la història que produí la crisi. El concepte de cultura que desenvolupen és ampli, incloent la vida quotidiana de la gent comú, els objectes materials dels que aquesta es rodeja i les diferents formes de percebre i imaginar el seu món.
De totes elles, la més reixida, segons J. Fontana, ha estat la nova història cultural del social, que va tenir com a precedent l’obra d’E.P.Thompson, la qual constituí un primer esgraó en l’escala que portà cap a una consideració més culturalista dels moviments i de la història social.
La “història cultural del social” penetra en la societat pel camí de la representació, per la qual els individus doten de sentit el seu món, abandonant la primacia d’allò social per anar a buscar la manifestació d’allò mental. Aquesta nova orientació és la que ha permès, segons diu Roger Chartier, un dels representants més rellevants en aquesta nova tendència historiogràfica, passar de la història social de la cultura a la història cultural del social. En contraposició a la història estructural que havia dominat fins aquell moment (historiografia marxista, quatitativista i annalista), que buscava allò històric, l’acció i el canvi en les estructures socials i prenia per subjecte històric sempre a un col·lectiu, predominant la visió holística en l’objecte i l’explicació històrica, la història cultural del social pren l’individu com a subjecte històric i allò històric passa a buscar-se més en les pròpies decisions i accions que en els resultats estructurals.
Per a Chartier una exploració de la cultura és una forma de preguntar per la societat perquè les idees, pensaments, mentalitats el que fan és donar sentit a les pràctiques i institucions que conformen, construeixen i reprodueixen la realitat social. I és que, a diferència d’altres autors que sembla que assumeixin que no existeix res darrera o més enllà de la representació, Roger Chartier, en els 3 textos a comentar rebutja de pla aquest plantejament:
En el primer text ens diu que cal superar el fals debat que proposa l’objectivitat de les estructures front la subjectivitat de les representacions, ja que les representacions (assimilables a la superestructura pels marxistes) tenen tanta incidència en el món real com les estructures. Així, per una banda, cal considerar els esquemes generadors dels sistemes de classificació i percepció com veritables “institucions socials”, incorporant, sota la forma de representacions col·lectives, les divisions de l’organització social i, per l’altre, considerar les representacions socials com a matrius generadores de pràctiques constructives del món social mateix, fent evident la correlació existent entre dues realitats: cultura i món social.
En el segon text planteja les tres maneres com es relacionen el concepte de representació amb el de societat, i és que, per mitjà de les representacions és com es conformen les identitats de grup i individuals: primerament aquelles representacions col·lectives que donen lloc a la divisió de la societat en diferents grups i que els doten d’eines per classificar, jutjar i actuar; en segon lloc les que doten a l’individu d’identitat social i, en tercer lloc, les que donen lloc a individus o grups institucionalitzats.
I en el tercer i últim text explicita la seva desvinculació del postmodernisme al creure que existeixen pràctiques no discursives, el que implica que hi ha altres formes, fora del llenguatge, d’accedir a la realitat i al considerar que un element que determina la construcció del discurs és el context del que el produeix. La realitat social, doncs, no pot reduir-se al ordre del discurs, sinó que el discurs és també un producte d’ordre social. Per ell, el llenguatge no és un sistema tancat de signes que produeixen sentit per l’únic funcionament de les seves relacions i de forma independent a tota referència objectiva.
La nova història cultural del social rebutja la reducció dels fenòmens històrics a una sola de les seves dimensions, allunyant-se tant dels plantejaments extrems del postmodernisme com de les historiografies que postulaven el poder absolut d’allò social o, més recentment, la primacia absoluta d’allò polític.
Les valoracions que es fan d’aquesta nova història cultural són múltiples. Peter Burke, per exemple, alerta sobre la superioritat dels seus plantejaments per l’ambigüitat dels conceptes “quotidià” i “història des de baix”, o el de “comunitat”, que conforma la base sobre la que s’edifica la microhistòria, o sobre l’assumpció que fan alguns historiadors culturals de que res existeix més enllà de les representacions, tal com hem apuntant anteriorment. Josep Fontana, per la seva banda, sosté que la seva única aportació és alertar sobre els anacronismes i Eric Hobsbawm considera que els models que es poden obtenir de la història cultural tenen un contacte cada cop menor amb les realitats socials. Julio Aróstegui, en canvi, considera que fa una aportació important a la historiografia, que és la de passar de l’anàlisi objectiu de les realitats socials en sí mateixes al discurs i la representació que els subjectes es fan de tal realitat.
Aquesta consideració d’Aròstegui crec que és rellevant per quan reconeix que aporta llum sobre aspectes que, fins ara, havien escapat a la perspectiva dels historiadors al no tenir en compte que el llenguatge i les representacions no són sols maneres d’explicar i percebre les coses, sinó que són també contingut.
viernes, 3 de abril de 2009
miércoles, 11 de marzo de 2009
3R COMENTARI TENDÈNCIES HISTORIOGRÀFIQUES
POSTMODERNISME
1.- Diferències entre la perspectiva sobre les classes socials de E.P.Thompson i de Patrick Joyce.
E.P Thompson diferencia entre dos usos que es poden donar al concepte classe social: un primer fa referència a una realitat històrica, empíricament observable, que es donà en el context de la societat industrial capitalista del segle XIX i que va ser directament experimentada pels seus contemporanis, el que permet organitzar i analitzar aquell període tal com la gent el va viure. L’altre ús seria com una categoria heurística o analítica, matisable per a tot moment i espai, que ens permet explicar els antagonismes entre grups socials que es donaren en els diferents moments de la història i que constituïren el motor de la història. En tots dos sentits, doncs, la classe no és una categoria, sinó un fenomen històric dinàmic que té lloc realment, i que és demostrable, en les relacions humanes.
Per Patrick Joyce la classe és també una construcció cultural, tal com sosté E.P.Thompson, però no és quelcom que faci referència a la realitat, sinó que és una més de les identitats que poden assumir els homes dins un imaginari determinat. La classe no fa referència a un referent social extern, no neix de la realitat objectiva, sinó que és una construcció cultural que sorgeix del desenvolupament d’un llenguatge polític.
2.- Què és la societat per P. Joyce i en què es diferencia de la “societat” en el paradigma d’història econòmica i social?
Segons P. Joyce i els postmodernistes el que condiciona històricament un individu és el llenguatge, el qual té per funció, no representar la realitat, sinó interactuar entre els homes. Així, els humans sempre veiem el món des d’una determinada perspectiva conceptual. En aquest context, societat seria una categoria conceptual que no remet a una entitat objectivament existent, sinó que és un concepte sorgit del projecte intel·lectual que s’ha anomenat “modernitat” amb el qual es va intentar entendre la realitat. Sostenen que el terme ja existia anteriorment, però se’l va dotar d’un nou significat perquè esdevingués l’eina analítica objectiva, amb lleis pròpies de moviment, que servís per explicar la forma com interactuen els humans.
A partir del terme “societat” s’hauria creat, doncs, un dels imaginaris a partir del qual ens expliquem com són les coses, però seria sols una de les moltes formes possibles en que pot ser construïda la interdependència dels éssers humans
En la història econòmica i social, en canvi, la forma d’entendre la realitat és a partir de la societat, entesa com un ens real i objectiu en la que es desenvolupen les relacions entre els humans i que és assumit pels seus components. Les persones són vistes i es perceben com subjectes socials i l’explicació de la seva conducta i la seva identitat s’ha de buscar en el lloc social que ocupen. D’aquesta manera, aquesta història ha desenvolupat un mètode d’estudi a partir del qual, un cop definida l’estructura d’una determinada societat i analitzada la seva evolució històrica (conjuntura), primant l’aspecte econòmic en sentit ampli, poden establir pautes, tendències i lleis que poden tenir una incidència sobre la realitat social present.
POSTMODERNISME
1.- Diferències entre la perspectiva sobre les classes socials de E.P.Thompson i de Patrick Joyce.
E.P Thompson diferencia entre dos usos que es poden donar al concepte classe social: un primer fa referència a una realitat històrica, empíricament observable, que es donà en el context de la societat industrial capitalista del segle XIX i que va ser directament experimentada pels seus contemporanis, el que permet organitzar i analitzar aquell període tal com la gent el va viure. L’altre ús seria com una categoria heurística o analítica, matisable per a tot moment i espai, que ens permet explicar els antagonismes entre grups socials que es donaren en els diferents moments de la història i que constituïren el motor de la història. En tots dos sentits, doncs, la classe no és una categoria, sinó un fenomen històric dinàmic que té lloc realment, i que és demostrable, en les relacions humanes.
Per Patrick Joyce la classe és també una construcció cultural, tal com sosté E.P.Thompson, però no és quelcom que faci referència a la realitat, sinó que és una més de les identitats que poden assumir els homes dins un imaginari determinat. La classe no fa referència a un referent social extern, no neix de la realitat objectiva, sinó que és una construcció cultural que sorgeix del desenvolupament d’un llenguatge polític.
2.- Què és la societat per P. Joyce i en què es diferencia de la “societat” en el paradigma d’història econòmica i social?
Segons P. Joyce i els postmodernistes el que condiciona històricament un individu és el llenguatge, el qual té per funció, no representar la realitat, sinó interactuar entre els homes. Així, els humans sempre veiem el món des d’una determinada perspectiva conceptual. En aquest context, societat seria una categoria conceptual que no remet a una entitat objectivament existent, sinó que és un concepte sorgit del projecte intel·lectual que s’ha anomenat “modernitat” amb el qual es va intentar entendre la realitat. Sostenen que el terme ja existia anteriorment, però se’l va dotar d’un nou significat perquè esdevingués l’eina analítica objectiva, amb lleis pròpies de moviment, que servís per explicar la forma com interactuen els humans.
A partir del terme “societat” s’hauria creat, doncs, un dels imaginaris a partir del qual ens expliquem com són les coses, però seria sols una de les moltes formes possibles en que pot ser construïda la interdependència dels éssers humans
En la història econòmica i social, en canvi, la forma d’entendre la realitat és a partir de la societat, entesa com un ens real i objectiu en la que es desenvolupen les relacions entre els humans i que és assumit pels seus components. Les persones són vistes i es perceben com subjectes socials i l’explicació de la seva conducta i la seva identitat s’ha de buscar en el lloc social que ocupen. D’aquesta manera, aquesta història ha desenvolupat un mètode d’estudi a partir del qual, un cop definida l’estructura d’una determinada societat i analitzada la seva evolució històrica (conjuntura), primant l’aspecte econòmic en sentit ampli, poden establir pautes, tendències i lleis que poden tenir una incidència sobre la realitat social present.
miércoles, 4 de marzo de 2009
MARXISMES
2N COMENTARI TENDÈNCIES HISTORIOGRÀFIQUES
MARXISMES
El marxisme britànic, com a moviment historiogràfic sorgit el 1947 dins el PC britànic, va desenvolupar una historiografia marxista allunyada del determinisme econòmic amb el qual s’ha associat freqüentment aquest corrent, intentant reconduir l’anàlisi marxista cap esquemes menys rígids. La seva característica específica està en que emmarquen el procés històric en el context de les relacions i les confrontacions de classes, però les seves perspectives han evolucionat a causa de les influències rebudes de noves corrents historiogràfiques, com la història total dels Annales, el postmodernisme o la història socio-estructural, i per la reevaluació que s’ha fet de la consciència de classe a partir dels diferents comportaments desenvolupats pels obrers en el context d’una mateixa problemàtica (per exemple en el marc del govern Thatcher (1979-1990)).
A partir del debat generat a partir de l’anàlisi del Cartisme (moviment britànic, especialment actiu entre 1837 i 1848, que recollí les seves reivindicacions en la Carta del Poble (1838)), protagonitzat per diferents autors entre 1963 i 1994, poden resseguir l’evolució que ha experimentat d’aquest concepte de classe.
L’autor del primer article (1963), E.P. Thompson, representa el gir cultural dins els marxisme, transformant la idea de classe i de lluita de classes. Entén la classe, no com un producte mecànic de l’estructura econòmica, sinó com un fenomen històric que es conforma en el marc de les dinàmiques socials per mitjà de la lluita de classes. Els condicionants econòmics afectarien l’experiència dels individus, però no la consciència, la qual s’expressa en termes culturals, el que provoca que en diferents circumstàncies sorgeixin diferents classes socials.
Thompson veu el cartisme com un moviment social, basat en la classe, que desenvolupà la consciència de classe a inicis del segle XIX en el marc d’un creixent antagonisme entre els treballadors i els seus patrons, i relaciona la reivindicació del sufragi universal masculí amb la possibilitat que veieren els treballadors de recuperar el control social sobre les seves condicions de vida i de treball, la pèrdua del qual hauria estat un dels ingredients fonamentals de la formació del moviment.
John Foster, autor del segon article (1975), assumint el caràcter social del moviment, destaca tres canvis que es van donar en l’estructura social a causa de l’evolució econòmica experimentada entre 1790 i 1860. Així, a principis de segle s’hauria conformat una consciència de classe, la qual hauria esdevingut revolucionària a causa de noves crisis econòmiques que es van donar entre 1830’s i 1840’s, coincidint amb el període més actiu del cartisme, esdevenint el prototip de classe obrera pres per Marx i Engels. Finalment, entre 1840’s i 1850’s, a causa del procés de liberalització, es produí una subdivisió dins la classe obrera que comportà la crisi del moviment. Així, per Foster, l’evolució de l’economia hauria incidit directament sobre el moviment social al consolidar una nova classe intermitja, anomenada aristocràcia obrera, que hauria assumit els plantejaments de la nova situació econòmica.
El tercer i quart article són de Gareth Stedman Jones, autor que, provinent del marxisme, va experimentar una important influència del postmodernisme i el gir lingüístic.
En l’article de 1975, responent a John Foster, assumeix el caràcter social del moviment, però no creu que les mesures reformistes impulsades pel govern britànic per afavorir els obrers haguessin esdevingut la causa principal de la decadència del cartisme al provocar una escissió dins la classe obrera, sinó que aquesta s’hauria produït al assumir els treballadors la inevitabilitat de la consolidació del capitalisme industrial. Sembla dir que, al no poder lluitar contra ell, s’hi haurien adaptat creant una nova estructura social que, per una banda, tornaria a agrupar a tots els treballadors.
Però en l’article de 1982, considerat postmodernista i introductor del gir lingüístic, canvia elements fonamentals de la seva anterior interpretació, passant a considerar-lo un moviment polític i negant-li el caràcter de classe pel fet que atreia als exclosos de la política de sectors productius de qualsevol estrat social. Considera que les visions socials del cartisme no han donat la importància que mereixia al llenguatge que utilitzaven, acostant-se al moviment des d’apriorismes del que li pertoca per classe, sense tenir en compte com percebien realment la situació. A partir de l’estudi d’aquest llenguatge arriba a la conclusió que els cartistes veien que el monopoli del poder econòmic era el resultat, i no la causa, del monopoli del poder polític, per la qual cosa la única solució era l’acció política. I aquesta tesi la manté fins per a la situació de 1840’s, quan el radicalisme va esdevenir un llenguatge propietat quasi exclusiva del que s’ha configurat com la classe obrera. A més, creu que les circumstàncies que porten a la fallida del moviment reafirmen la seva teoria perquè es dóna a partir de la introducció de mesures reformistes per part del govern.
A partir d’aquest article de G. Stedman Jones, Neville Kirk realitzà un nou estudi sobre aquest llenguatge dels cartistes, el que el portà a reafirmar-se en la idea de la importància de la classe com a realitat objectiva que afectava a tots els aspectes de la vida quotidiana de la població, en oposició als plantejaments de G. Stedman Jones. En aquest sentit recupera la idea de classe de E.P.Thompson, diferent del model predeterminat establert en el Manifest Comunista, considerant que la classe es defineix a sí mateixa en el propi procés de construcció.
En els seus dos articles diu que els cartistes, identificant el capitalisme i el sistema polític no representatiu com els enemics del poble, crearen una perspectiva de classe comú a individus i grups aparentment dispars dels tallers i les fàbriques de Gran Bretanya i, a partir d’aquesta percepció, desenvoluparen un llenguatge tant polític (i cultural) com econòmic d’opressió i conflicte de classe. Però mentre que en el article de 1987 aquestes premisses li serveixen per objectar la tesi de Stedman Jones, la qual considera no està ben plantejada al haver subestimat les pressions i limitacions que els factors econòmics i socials van exercir sobre el pensament d’aquest moviment, en el de 1994 reconeix que els cartistes van fer fallida quan els arguments polítics que sostenien van quedar buits de contingut, i també al perdre la batalla ideològica font els liberals, presentant així un concepte de classe encara més flexible, plural i polièdric.
MARXISMES
El marxisme britànic, com a moviment historiogràfic sorgit el 1947 dins el PC britànic, va desenvolupar una historiografia marxista allunyada del determinisme econòmic amb el qual s’ha associat freqüentment aquest corrent, intentant reconduir l’anàlisi marxista cap esquemes menys rígids. La seva característica específica està en que emmarquen el procés històric en el context de les relacions i les confrontacions de classes, però les seves perspectives han evolucionat a causa de les influències rebudes de noves corrents historiogràfiques, com la història total dels Annales, el postmodernisme o la història socio-estructural, i per la reevaluació que s’ha fet de la consciència de classe a partir dels diferents comportaments desenvolupats pels obrers en el context d’una mateixa problemàtica (per exemple en el marc del govern Thatcher (1979-1990)).
A partir del debat generat a partir de l’anàlisi del Cartisme (moviment britànic, especialment actiu entre 1837 i 1848, que recollí les seves reivindicacions en la Carta del Poble (1838)), protagonitzat per diferents autors entre 1963 i 1994, poden resseguir l’evolució que ha experimentat d’aquest concepte de classe.
L’autor del primer article (1963), E.P. Thompson, representa el gir cultural dins els marxisme, transformant la idea de classe i de lluita de classes. Entén la classe, no com un producte mecànic de l’estructura econòmica, sinó com un fenomen històric que es conforma en el marc de les dinàmiques socials per mitjà de la lluita de classes. Els condicionants econòmics afectarien l’experiència dels individus, però no la consciència, la qual s’expressa en termes culturals, el que provoca que en diferents circumstàncies sorgeixin diferents classes socials.
Thompson veu el cartisme com un moviment social, basat en la classe, que desenvolupà la consciència de classe a inicis del segle XIX en el marc d’un creixent antagonisme entre els treballadors i els seus patrons, i relaciona la reivindicació del sufragi universal masculí amb la possibilitat que veieren els treballadors de recuperar el control social sobre les seves condicions de vida i de treball, la pèrdua del qual hauria estat un dels ingredients fonamentals de la formació del moviment.
John Foster, autor del segon article (1975), assumint el caràcter social del moviment, destaca tres canvis que es van donar en l’estructura social a causa de l’evolució econòmica experimentada entre 1790 i 1860. Així, a principis de segle s’hauria conformat una consciència de classe, la qual hauria esdevingut revolucionària a causa de noves crisis econòmiques que es van donar entre 1830’s i 1840’s, coincidint amb el període més actiu del cartisme, esdevenint el prototip de classe obrera pres per Marx i Engels. Finalment, entre 1840’s i 1850’s, a causa del procés de liberalització, es produí una subdivisió dins la classe obrera que comportà la crisi del moviment. Així, per Foster, l’evolució de l’economia hauria incidit directament sobre el moviment social al consolidar una nova classe intermitja, anomenada aristocràcia obrera, que hauria assumit els plantejaments de la nova situació econòmica.
El tercer i quart article són de Gareth Stedman Jones, autor que, provinent del marxisme, va experimentar una important influència del postmodernisme i el gir lingüístic.
En l’article de 1975, responent a John Foster, assumeix el caràcter social del moviment, però no creu que les mesures reformistes impulsades pel govern britànic per afavorir els obrers haguessin esdevingut la causa principal de la decadència del cartisme al provocar una escissió dins la classe obrera, sinó que aquesta s’hauria produït al assumir els treballadors la inevitabilitat de la consolidació del capitalisme industrial. Sembla dir que, al no poder lluitar contra ell, s’hi haurien adaptat creant una nova estructura social que, per una banda, tornaria a agrupar a tots els treballadors.
Però en l’article de 1982, considerat postmodernista i introductor del gir lingüístic, canvia elements fonamentals de la seva anterior interpretació, passant a considerar-lo un moviment polític i negant-li el caràcter de classe pel fet que atreia als exclosos de la política de sectors productius de qualsevol estrat social. Considera que les visions socials del cartisme no han donat la importància que mereixia al llenguatge que utilitzaven, acostant-se al moviment des d’apriorismes del que li pertoca per classe, sense tenir en compte com percebien realment la situació. A partir de l’estudi d’aquest llenguatge arriba a la conclusió que els cartistes veien que el monopoli del poder econòmic era el resultat, i no la causa, del monopoli del poder polític, per la qual cosa la única solució era l’acció política. I aquesta tesi la manté fins per a la situació de 1840’s, quan el radicalisme va esdevenir un llenguatge propietat quasi exclusiva del que s’ha configurat com la classe obrera. A més, creu que les circumstàncies que porten a la fallida del moviment reafirmen la seva teoria perquè es dóna a partir de la introducció de mesures reformistes per part del govern.
A partir d’aquest article de G. Stedman Jones, Neville Kirk realitzà un nou estudi sobre aquest llenguatge dels cartistes, el que el portà a reafirmar-se en la idea de la importància de la classe com a realitat objectiva que afectava a tots els aspectes de la vida quotidiana de la població, en oposició als plantejaments de G. Stedman Jones. En aquest sentit recupera la idea de classe de E.P.Thompson, diferent del model predeterminat establert en el Manifest Comunista, considerant que la classe es defineix a sí mateixa en el propi procés de construcció.
En els seus dos articles diu que els cartistes, identificant el capitalisme i el sistema polític no representatiu com els enemics del poble, crearen una perspectiva de classe comú a individus i grups aparentment dispars dels tallers i les fàbriques de Gran Bretanya i, a partir d’aquesta percepció, desenvoluparen un llenguatge tant polític (i cultural) com econòmic d’opressió i conflicte de classe. Però mentre que en el article de 1987 aquestes premisses li serveixen per objectar la tesi de Stedman Jones, la qual considera no està ben plantejada al haver subestimat les pressions i limitacions que els factors econòmics i socials van exercir sobre el pensament d’aquest moviment, en el de 1994 reconeix que els cartistes van fer fallida quan els arguments polítics que sostenien van quedar buits de contingut, i també al perdre la batalla ideològica font els liberals, presentant així un concepte de classe encara més flexible, plural i polièdric.
miércoles, 25 de febrero de 2009
I COMENTARI TENDÈNCIES HISTORIOGRÀFIQUES
1ER COMENTARI TENDÈNCIES HISTORIOGRÀFIQUES
LA CRISI DELS GRANS PARADIGMES I L’ESMICOLAMENT DE LA HISTÒRIA
1. L’afirmació que fer història consisteix en construir hipòtesis suficientment operatives per explicar el passat implica haver processat els canvis i nous plantejaments que la historiografia ha sofert, des del seu sorgiment a mitjans del segle XIX fins els nostres dies, d’una determinada forma.
Primerament la frase porta implícita la consideració de la història com una disciplina científica perquè assumeix la possibilitat d’obtenir hipòtesis explicatives suficientment argumentades que puguin donar resposta a les preguntes que es puguin plantejar. Aquesta pretensió de cientificitat ha estat un dels principal objectius de la historiografia des dels seus inicis. En aquell moment el corrent historicista va creure que havia trobat un mètode científic (anomenat mètode empírico-inductiu aplicat a la crítica dels documents), similar al emprat per les ciències naturals, que permetia arribar al coneixement del passat, assumint el supòsit ideològic, característic el pensament modern, que sosté que la capacitat humana és capaç de conèixer la veritat de les coses, supòsit que no es posà en qüestió fins els anys 1960’s-1970’s. Al llarg d’aquest període el problema de la historiografia voltà sobre la metodologia a emprar per assolir aquest objectiu, intentant ajustar-la a la concepció de ciència que predominà en cada moment.
Flexibilitzat el concepte de ciència, a inicis del segle XX, H. Berr i l’escola dels Annales, assumiren que sols era possible fer història interpretant les dades a la llum d’una teoria, la qual, a un nivell superior, es desenvoluparia en el marc del paradigma predominant en aquell moment i en aquella societat. També sorgiren grans models explicatius que permeteren apropar-se a la definició de ciència establerta per K. Popper, tals com el marxisme, l’estructuralisme o el funcionalisme.
Però els excessos de la comunitat dels historiadors per assolir l’estatus científic van donar lloc al sorgiment d’un corrent, que anà prenent força a partir dels anys 1960’s, el qual deixà de creure en una ciència de la història, el que va donar lloc a l’esmicolament de la disciplina i a l’abandonament de la pretensió de globalitat científica que s’havia imposat. Aquest corrent, influenciat pel gir lingüístic i el postmodernisme, es va veure reforçat en els seus supòsits per la crisi dels grans models de la història científica. Amb tot, els debats que es van originar majorment han restat en el camp de l’especulació filosòfica, mentre que la que seva incidència en el món de la historiografia no ha transcendit a l’àmbit epistemològic, tot i que a nivell pràctic la seva influència no es pot obviar per quan ha portat a replantejar el valor del llenguatge com a vehicle per assolir coneixement, a relativitzar els grans conceptes explicatius del passat, a revisar les perioditzacions utilitzades, a incorporar nous àmbits d’estudi i a reconsiderar el paper actiu i conscient dels diferents actors socials.
Fruit d’aquestes reflexions s’ha imposat la idea que per mitjà de la història el que s’obté és una imatge de la realitat, però no la seva reproducció i això és el que porta a parlar de la història com a constructora d’hipòtesis, les quals han de ser operatives perquè ens han de permetre treballar amb elles, el que implica que han de tenir uns arguments sòlids que permetin construir una estructura explicativa fonamentada i raonada que doni una significació coherent al tema objecte d’estudi.
Així mateix, el fet que la història s’hagi d’explicar es deu a que no disposa de teories de caràcter general per la seva gran complexitat. Tal com diu Thompson la història no sap de lleis ni de verbs regulars, el que porta inevitablement a tenir que utilitzar la narració com a via per a donar a conèixer el seu contingut, la qual esdevé la millor forma per exposar la complexitat i diversitat de la naturalesa humana i els seus fets. A més, permet organitzar la matèria segons l’ordre continu de la cronologia, procés pel qual la raó comprèn l’evolució dels esdeveniments. Tal com sosté P. Ruiz Torres, fins la segona Escola dels Annales van inventar un nou tipus de trama que conjugà temporalitats heterogènies i cronologies contradictòries per relacionar estructures, cicles i esdeveniments, en la seva intenció de fer una història total.
2. Una de les funcions que ha assumit la història, especialment rellevant al llarg del segle XIX, ha estat la de crear un passat comú a un poble o nació, conformant així unes identitats col·lectives que afavoriren la construcció dels estats-nació i sobre les que es recolzen encara els nacionalismes. Igualment ha dotat en cada moment de models de conducta i morals que servien els interessos de diferents esferes de poder.
Evidentment no ha de ser aquesta la funció de l’historiador, ja que, al servir interessos aliens a la professió, la desprestigia i la desposseeix de l’atribut més important que ha de tenir, que és l’aproximació més acurada possible al coneixement del passat, al qual només s’hi pot accedir prescindint d’objectius previs i d’idees preconcebudes.
Tampoc l’historiador ha d’assumir el punt de vista del propi país, perquè quin és aquest punt de vista, el dels governants? Els països són plurals i no existeix aquest punt de vista únic.
La funció de l’historiador tampoc és la de prendre partit en relació a res. La imparcialitat ha de ser una de les característiques que ha de pretendre. Aquest no és un jutge que hagi d’emetre judicis de valor sobre les actuacions dels actors del passat. La seva tasca és exposar els fet de la manera més objectiva i imparcial possible en base a uns arguments sòlids que ha d’extreure de la pròpia investigació a partir dels coneixements que té sobre el tema.
Amb tot, tots som conscients que el coneixement es dóna dins un context històric i cultural determinat i que no existeix un coneixement no mediat, però, tal com deia Pierre Vilar, cal que les dades trobades facin interrogar també sobre la validesa de la teoria a partir de la qual hem iniciat la nostra recerca.
La crisi de la historiografia que s’inicià als anys 1960’s-1970’s ha tingut incidències positives per a la història per quan ha relativitzat la certesa dels coneixements, a donat un nou valor al llenguatge, a ajudat a comprendre la complexitat del món i ha donat peu a revisar una història que ha estat feta, moltes vegades, a partir de categories del present i conceptes teòrics ideals que tenen poca aplicació real. El revisionisme, en aquest context, ha de permetre posar en evidència les manipulacions realitzades anteriorment, així com reforçar les teories establertes a partir d’una anàlisi intel·ligent, crítica i raonada.
La funció de l’historiador ha de ser la de aportar coneixements que ens ajudin a comprendre l’ésser humà en els diferents moments de la història i com s’ha arribat al moment present, funció per la qual la recerca de la veritat ha de ser absolutament necessària.
LA CRISI DELS GRANS PARADIGMES I L’ESMICOLAMENT DE LA HISTÒRIA
1. L’afirmació que fer història consisteix en construir hipòtesis suficientment operatives per explicar el passat implica haver processat els canvis i nous plantejaments que la historiografia ha sofert, des del seu sorgiment a mitjans del segle XIX fins els nostres dies, d’una determinada forma.
Primerament la frase porta implícita la consideració de la història com una disciplina científica perquè assumeix la possibilitat d’obtenir hipòtesis explicatives suficientment argumentades que puguin donar resposta a les preguntes que es puguin plantejar. Aquesta pretensió de cientificitat ha estat un dels principal objectius de la historiografia des dels seus inicis. En aquell moment el corrent historicista va creure que havia trobat un mètode científic (anomenat mètode empírico-inductiu aplicat a la crítica dels documents), similar al emprat per les ciències naturals, que permetia arribar al coneixement del passat, assumint el supòsit ideològic, característic el pensament modern, que sosté que la capacitat humana és capaç de conèixer la veritat de les coses, supòsit que no es posà en qüestió fins els anys 1960’s-1970’s. Al llarg d’aquest període el problema de la historiografia voltà sobre la metodologia a emprar per assolir aquest objectiu, intentant ajustar-la a la concepció de ciència que predominà en cada moment.
Flexibilitzat el concepte de ciència, a inicis del segle XX, H. Berr i l’escola dels Annales, assumiren que sols era possible fer història interpretant les dades a la llum d’una teoria, la qual, a un nivell superior, es desenvoluparia en el marc del paradigma predominant en aquell moment i en aquella societat. També sorgiren grans models explicatius que permeteren apropar-se a la definició de ciència establerta per K. Popper, tals com el marxisme, l’estructuralisme o el funcionalisme.
Però els excessos de la comunitat dels historiadors per assolir l’estatus científic van donar lloc al sorgiment d’un corrent, que anà prenent força a partir dels anys 1960’s, el qual deixà de creure en una ciència de la història, el que va donar lloc a l’esmicolament de la disciplina i a l’abandonament de la pretensió de globalitat científica que s’havia imposat. Aquest corrent, influenciat pel gir lingüístic i el postmodernisme, es va veure reforçat en els seus supòsits per la crisi dels grans models de la història científica. Amb tot, els debats que es van originar majorment han restat en el camp de l’especulació filosòfica, mentre que la que seva incidència en el món de la historiografia no ha transcendit a l’àmbit epistemològic, tot i que a nivell pràctic la seva influència no es pot obviar per quan ha portat a replantejar el valor del llenguatge com a vehicle per assolir coneixement, a relativitzar els grans conceptes explicatius del passat, a revisar les perioditzacions utilitzades, a incorporar nous àmbits d’estudi i a reconsiderar el paper actiu i conscient dels diferents actors socials.
Fruit d’aquestes reflexions s’ha imposat la idea que per mitjà de la història el que s’obté és una imatge de la realitat, però no la seva reproducció i això és el que porta a parlar de la història com a constructora d’hipòtesis, les quals han de ser operatives perquè ens han de permetre treballar amb elles, el que implica que han de tenir uns arguments sòlids que permetin construir una estructura explicativa fonamentada i raonada que doni una significació coherent al tema objecte d’estudi.
Així mateix, el fet que la història s’hagi d’explicar es deu a que no disposa de teories de caràcter general per la seva gran complexitat. Tal com diu Thompson la història no sap de lleis ni de verbs regulars, el que porta inevitablement a tenir que utilitzar la narració com a via per a donar a conèixer el seu contingut, la qual esdevé la millor forma per exposar la complexitat i diversitat de la naturalesa humana i els seus fets. A més, permet organitzar la matèria segons l’ordre continu de la cronologia, procés pel qual la raó comprèn l’evolució dels esdeveniments. Tal com sosté P. Ruiz Torres, fins la segona Escola dels Annales van inventar un nou tipus de trama que conjugà temporalitats heterogènies i cronologies contradictòries per relacionar estructures, cicles i esdeveniments, en la seva intenció de fer una història total.
2. Una de les funcions que ha assumit la història, especialment rellevant al llarg del segle XIX, ha estat la de crear un passat comú a un poble o nació, conformant així unes identitats col·lectives que afavoriren la construcció dels estats-nació i sobre les que es recolzen encara els nacionalismes. Igualment ha dotat en cada moment de models de conducta i morals que servien els interessos de diferents esferes de poder.
Evidentment no ha de ser aquesta la funció de l’historiador, ja que, al servir interessos aliens a la professió, la desprestigia i la desposseeix de l’atribut més important que ha de tenir, que és l’aproximació més acurada possible al coneixement del passat, al qual només s’hi pot accedir prescindint d’objectius previs i d’idees preconcebudes.
Tampoc l’historiador ha d’assumir el punt de vista del propi país, perquè quin és aquest punt de vista, el dels governants? Els països són plurals i no existeix aquest punt de vista únic.
La funció de l’historiador tampoc és la de prendre partit en relació a res. La imparcialitat ha de ser una de les característiques que ha de pretendre. Aquest no és un jutge que hagi d’emetre judicis de valor sobre les actuacions dels actors del passat. La seva tasca és exposar els fet de la manera més objectiva i imparcial possible en base a uns arguments sòlids que ha d’extreure de la pròpia investigació a partir dels coneixements que té sobre el tema.
Amb tot, tots som conscients que el coneixement es dóna dins un context històric i cultural determinat i que no existeix un coneixement no mediat, però, tal com deia Pierre Vilar, cal que les dades trobades facin interrogar també sobre la validesa de la teoria a partir de la qual hem iniciat la nostra recerca.
La crisi de la historiografia que s’inicià als anys 1960’s-1970’s ha tingut incidències positives per a la història per quan ha relativitzat la certesa dels coneixements, a donat un nou valor al llenguatge, a ajudat a comprendre la complexitat del món i ha donat peu a revisar una història que ha estat feta, moltes vegades, a partir de categories del present i conceptes teòrics ideals que tenen poca aplicació real. El revisionisme, en aquest context, ha de permetre posar en evidència les manipulacions realitzades anteriorment, així com reforçar les teories establertes a partir d’una anàlisi intel·ligent, crítica i raonada.
La funció de l’historiador ha de ser la de aportar coneixements que ens ajudin a comprendre l’ésser humà en els diferents moments de la història i com s’ha arribat al moment present, funció per la qual la recerca de la veritat ha de ser absolutament necessària.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)