LA NOVA HISTORIA CULTURAL

La nova història cultural, igual que la nova història política, són producte de la crisi de la historiografia que es va produir als anys seixanta del segle XX i que comportà canvis, sobretot de caire epistemològic, al produir-se un replantejament dels instruments intel·lectuals arrel d’una crisi de caire més general i per l’empenta del postmodernisme i el gir lingüístic, que feren aparèixer noves propostes d’enteniment d’allò històric.

El gir lingüístic, entès com una direcció presa per la filosofia que considera el llenguatge com a objecte principal d’estudi perquè entén que tots els problemes filosòfics poden ser reduïts, transferits, al problema central de l’existència, estructura i ús del llenguatge, i el postmodernisme, que considera que el que condiciona històricament a l’individu és el llenguatge, el qual té per funció interactuar entre els humans; junt amb la teoria crítica de la literatura i l’hermenèutica de la narració han tingut una notable influència en la concepció d’una nova història cultural a partir de l’assumpció per part d’aquests nous historiadors culturals que bona part del significat d’allò històric està contingut en el llenguatge.
Les expressions en el món de la història d’aquest viratge cultural han estat múltiples: microhistòria, història des de baix, història del quotidià, historia de les mentalitats, història cultural del social, desenvolupades en el marc d’esmicolament de la història que produí la crisi. El concepte de cultura que desenvolupen és ampli, incloent la vida quotidiana de la gent comú, els objectes materials dels que aquesta es rodeja i les diferents formes de percebre i imaginar el seu món.
De totes elles, la més reixida, segons J. Fontana, ha estat la nova història cultural del social, que va tenir com a precedent l’obra d’E.P.Thompson, la qual constituí un primer esgraó en l’escala que portà cap a una consideració més culturalista dels moviments i de la història social.

La “història cultural del social” penetra en la societat pel camí de la representació, per la qual els individus doten de sentit el seu món, abandonant la primacia d’allò social per anar a buscar la manifestació d’allò mental. Aquesta nova orientació és la que ha permès, segons diu Roger Chartier, un dels representants més rellevants en aquesta nova tendència historiogràfica, passar de la història social de la cultura a la història cultural del social. En contraposició a la història estructural que havia dominat fins aquell moment (historiografia marxista, quatitativista i annalista), que buscava allò històric, l’acció i el canvi en les estructures socials i prenia per subjecte històric sempre a un col·lectiu, predominant la visió holística en l’objecte i l’explicació històrica, la història cultural del social pren l’individu com a subjecte històric i allò històric passa a buscar-se més en les pròpies decisions i accions que en els resultats estructurals.

Per a Chartier una exploració de la cultura és una forma de preguntar per la societat perquè les idees, pensaments, mentalitats el que fan és donar sentit a les pràctiques i institucions que conformen, construeixen i reprodueixen la realitat social. I és que, a diferència d’altres autors que sembla que assumeixin que no existeix res darrera o més enllà de la representació, Roger Chartier, en els 3 textos a comentar rebutja de pla aquest plantejament:
En el primer text ens diu que cal superar el fals debat que proposa l’objectivitat de les estructures front la subjectivitat de les representacions, ja que les representacions (assimilables a la superestructura pels marxistes) tenen tanta incidència en el món real com les estructures. Així, per una banda, cal considerar els esquemes generadors dels sistemes de classificació i percepció com veritables “institucions socials”, incorporant, sota la forma de representacions col·lectives, les divisions de l’organització social i, per l’altre, considerar les representacions socials com a matrius generadores de pràctiques constructives del món social mateix, fent evident la correlació existent entre dues realitats: cultura i món social.
En el segon text planteja les tres maneres com es relacionen el concepte de representació amb el de societat, i és que, per mitjà de les representacions és com es conformen les identitats de grup i individuals: primerament aquelles representacions col·lectives que donen lloc a la divisió de la societat en diferents grups i que els doten d’eines per classificar, jutjar i actuar; en segon lloc les que doten a l’individu d’identitat social i, en tercer lloc, les que donen lloc a individus o grups institucionalitzats.
I en el tercer i últim text explicita la seva desvinculació del postmodernisme al creure que existeixen pràctiques no discursives, el que implica que hi ha altres formes, fora del llenguatge, d’accedir a la realitat i al considerar que un element que determina la construcció del discurs és el context del que el produeix. La realitat social, doncs, no pot reduir-se al ordre del discurs, sinó que el discurs és també un producte d’ordre social. Per ell, el llenguatge no és un sistema tancat de signes que produeixen sentit per l’únic funcionament de les seves relacions i de forma independent a tota referència objectiva.
La nova història cultural del social rebutja la reducció dels fenòmens històrics a una sola de les seves dimensions, allunyant-se tant dels plantejaments extrems del postmodernisme com de les historiografies que postulaven el poder absolut d’allò social o, més recentment, la primacia absoluta d’allò polític.

Les valoracions que es fan d’aquesta nova història cultural són múltiples. Peter Burke, per exemple, alerta sobre la superioritat dels seus plantejaments per l’ambigüitat dels conceptes “quotidià” i “història des de baix”, o el de “comunitat”, que conforma la base sobre la que s’edifica la microhistòria, o sobre l’assumpció que fan alguns historiadors culturals de que res existeix més enllà de les representacions, tal com hem apuntant anteriorment. Josep Fontana, per la seva banda, sosté que la seva única aportació és alertar sobre els anacronismes i Eric Hobsbawm considera que els models que es poden obtenir de la història cultural tenen un contacte cada cop menor amb les realitats socials. Julio Aróstegui, en canvi, considera que fa una aportació important a la historiografia, que és la de passar de l’anàlisi objectiu de les realitats socials en sí mateixes al discurs i la representació que els subjectes es fan de tal realitat.
Aquesta consideració d’Aròstegui crec que és rellevant per quan reconeix que aporta llum sobre aspectes que, fins ara, havien escapat a la perspectiva dels historiadors al no tenir en compte que el llenguatge i les representacions no són sols maneres d’explicar i percebre les coses, sinó que són també contingut.