MARXISMES

2N COMENTARI TENDÈNCIES HISTORIOGRÀFIQUES

MARXISMES
El marxisme britànic, com a moviment historiogràfic sorgit el 1947 dins el PC britànic, va desenvolupar una historiografia marxista allunyada del determinisme econòmic amb el qual s’ha associat freqüentment aquest corrent, intentant reconduir l’anàlisi marxista cap esquemes menys rígids. La seva característica específica està en que emmarquen el procés històric en el context de les relacions i les confrontacions de classes, però les seves perspectives han evolucionat a causa de les influències rebudes de noves corrents historiogràfiques, com la història total dels Annales, el postmodernisme o la història socio-estructural, i per la reevaluació que s’ha fet de la consciència de classe a partir dels diferents comportaments desenvolupats pels obrers en el context d’una mateixa problemàtica (per exemple en el marc del govern Thatcher (1979-1990)).
A partir del debat generat a partir de l’anàlisi del Cartisme (moviment britànic, especialment actiu entre 1837 i 1848, que recollí les seves reivindicacions en la Carta del Poble (1838)), protagonitzat per diferents autors entre 1963 i 1994, poden resseguir l’evolució que ha experimentat d’aquest concepte de classe.
L’autor del primer article (1963), E.P. Thompson, representa el gir cultural dins els marxisme, transformant la idea de classe i de lluita de classes. Entén la classe, no com un producte mecànic de l’estructura econòmica, sinó com un fenomen històric que es conforma en el marc de les dinàmiques socials per mitjà de la lluita de classes. Els condicionants econòmics afectarien l’experiència dels individus, però no la consciència, la qual s’expressa en termes culturals, el que provoca que en diferents circumstàncies sorgeixin diferents classes socials.
Thompson veu el cartisme com un moviment social, basat en la classe, que desenvolupà la consciència de classe a inicis del segle XIX en el marc d’un creixent antagonisme entre els treballadors i els seus patrons, i relaciona la reivindicació del sufragi universal masculí amb la possibilitat que veieren els treballadors de recuperar el control social sobre les seves condicions de vida i de treball, la pèrdua del qual hauria estat un dels ingredients fonamentals de la formació del moviment.
John Foster, autor del segon article (1975), assumint el caràcter social del moviment, destaca tres canvis que es van donar en l’estructura social a causa de l’evolució econòmica experimentada entre 1790 i 1860. Així, a principis de segle s’hauria conformat una consciència de classe, la qual hauria esdevingut revolucionària a causa de noves crisis econòmiques que es van donar entre 1830’s i 1840’s, coincidint amb el període més actiu del cartisme, esdevenint el prototip de classe obrera pres per Marx i Engels. Finalment, entre 1840’s i 1850’s, a causa del procés de liberalització, es produí una subdivisió dins la classe obrera que comportà la crisi del moviment. Així, per Foster, l’evolució de l’economia hauria incidit directament sobre el moviment social al consolidar una nova classe intermitja, anomenada aristocràcia obrera, que hauria assumit els plantejaments de la nova situació econòmica.
El tercer i quart article són de Gareth Stedman Jones, autor que, provinent del marxisme, va experimentar una important influència del postmodernisme i el gir lingüístic.
En l’article de 1975, responent a John Foster, assumeix el caràcter social del moviment, però no creu que les mesures reformistes impulsades pel govern britànic per afavorir els obrers haguessin esdevingut la causa principal de la decadència del cartisme al provocar una escissió dins la classe obrera, sinó que aquesta s’hauria produït al assumir els treballadors la inevitabilitat de la consolidació del capitalisme industrial. Sembla dir que, al no poder lluitar contra ell, s’hi haurien adaptat creant una nova estructura social que, per una banda, tornaria a agrupar a tots els treballadors.
Però en l’article de 1982, considerat postmodernista i introductor del gir lingüístic, canvia elements fonamentals de la seva anterior interpretació, passant a considerar-lo un moviment polític i negant-li el caràcter de classe pel fet que atreia als exclosos de la política de sectors productius de qualsevol estrat social. Considera que les visions socials del cartisme no han donat la importància que mereixia al llenguatge que utilitzaven, acostant-se al moviment des d’apriorismes del que li pertoca per classe, sense tenir en compte com percebien realment la situació. A partir de l’estudi d’aquest llenguatge arriba a la conclusió que els cartistes veien que el monopoli del poder econòmic era el resultat, i no la causa, del monopoli del poder polític, per la qual cosa la única solució era l’acció política. I aquesta tesi la manté fins per a la situació de 1840’s, quan el radicalisme va esdevenir un llenguatge propietat quasi exclusiva del que s’ha configurat com la classe obrera. A més, creu que les circumstàncies que porten a la fallida del moviment reafirmen la seva teoria perquè es dóna a partir de la introducció de mesures reformistes per part del govern.
A partir d’aquest article de G. Stedman Jones, Neville Kirk realitzà un nou estudi sobre aquest llenguatge dels cartistes, el que el portà a reafirmar-se en la idea de la importància de la classe com a realitat objectiva que afectava a tots els aspectes de la vida quotidiana de la població, en oposició als plantejaments de G. Stedman Jones. En aquest sentit recupera la idea de classe de E.P.Thompson, diferent del model predeterminat establert en el Manifest Comunista, considerant que la classe es defineix a sí mateixa en el propi procés de construcció.
En els seus dos articles diu que els cartistes, identificant el capitalisme i el sistema polític no representatiu com els enemics del poble, crearen una perspectiva de classe comú a individus i grups aparentment dispars dels tallers i les fàbriques de Gran Bretanya i, a partir d’aquesta percepció, desenvoluparen un llenguatge tant polític (i cultural) com econòmic d’opressió i conflicte de classe. Però mentre que en el article de 1987 aquestes premisses li serveixen per objectar la tesi de Stedman Jones, la qual considera no està ben plantejada al haver subestimat les pressions i limitacions que els factors econòmics i socials van exercir sobre el pensament d’aquest moviment, en el de 1994 reconeix que els cartistes van fer fallida quan els arguments polítics que sostenien van quedar buits de contingut, i també al perdre la batalla ideològica font els liberals, presentant així un concepte de classe encara més flexible, plural i polièdric.